Tot pels encenedors

És dissabte nit, a l'estació del tren, i l'endemà és la vigília de reis. Està nevant i fa vent i fred. Només porto un jersei i una samarreta de tirants a sota. Tampoc porto guants, tinc molt fred i estic sola. Vaig caminant cap a casa i cada passa que faig, noto que és una passa més a prop d'agafar hipotèrmia.
Per fi estic a la porta de davant de casa però no estic segura de voler entrar, no he venut tots els encenedors, penso. Decideixo entrar.

-Hola? Hi ha algú a casa? -dic amb una veu tremolosa.
Sento soroll al fons del llarg passadís i camino cap a l'altre costat, a la meva habitació. Intento amagar ràpidament els encenedors que no he venut, però amb les presses em tremola la mà, i me'n cau un a terra.
Entra el pare amb el seu cigar a la boca, com sempre, a la meva habitació i veu que estic amagant els encenedors.

-Avui tampoc els has venut tots? -em diu amb una veu d'enfadat i greu.

Abaixo el cap per no mirar-lo als ulls, ja que no li puc aguantar la mirada freda i desafiant.

-Fora! Vés-te'n d'aquesta casa! -em crida.

-No és cas teva! Sinó meva! No tens dret a fer-me fora! -responc amb veu plorosa.

-Aquesta casa me la va donar a mi quan la teva mare va morir, tu ja no tens res a veure en aquesta casa, així que fins que no venguis tots els encenedors, no tornis a trepitjar aquesta casa! -i em va fer fora a empentes.
Anava pel carrer major i veia la gent tan feliç... Jo tenia molt fred, tant que no tenia força fins al punt de veure al·lucinacions. Veia la meva mare, com si no estigués morta, tot era molt real. De cop vaig caure a terra, sobre la neu, em vaig fixar que estava estirada en un carreró desconegut. Vaig tancar els ulls, estava estirada al terra, i vaig anar amb la meva mare cap al cel.