Frase feta literal. Desastre a la cuina

-Maria! Vine cap a la cuina!
+Ja vinc, Nora! Que passa?
-M'ha caigut el prestatge de l'oli i el vinagre, i la sal estava oberta!
+Has begut oli! Ens costarà tota la tarda netejar-ho tot i els pares estan a punt d'arribar!
-Doncs la veirtat és que sí! M'ha caigut oli al got i al no saber-ho he begut oli pensant que era nomes aigua!
+Va, prou de parlar, si després et fa mal la panxa ja sabem per què és, ara ràpid a fregar tota la cuina!

Al arribar els pares a la cuina, se les van trobar fregant el terra i enfilades per les parets netejant els prestatges.
·Però què ha passat aquí? -va cridar la mare
*Ara sí que heu begut oli... -va dir el pare amb un to irònic.
·Espero que per demà estigui net, no anireu a dormir fins que estigui net com una patena. -digué la amre enfadada.
+-D'acord mare. -diuen les dues filles alhora amb cara de cansament.
+Me'n deus una Nora, si no si que hauries begut oli, i no una gota com avui no, tota una ampolla, que per culpa teva també m'han escridassat a mi i no havia fet res! -va dir la Maria

La ressenya de la pel·lícula "La família Bélier"

Aquesta fantàstica pel·lícula dirigida per Eric Lantigau és una pel·lícula que ens ensenya que tot és possible. Està protagonitzada per Karin Viard (Gigi Bélier), Français Dameins (Rudolph Bélier), Luca Belberg (Quentin Bélier), Roxane Duran (Mathilde), Ilian Bergala (Gabriel), Èric Elmosnino (Thomasson) i Louane Emer (Paula Bélier) que és la persona que ensenya que sempre hi ha dificultats.

Aquesta comèdia francesa està gravada a França i el guió està escrit per Victoria Bedos, entre d'altres.
En aquesta gran obra en què la música és tan important, les dues persones que han fet l'excel·lent tria de cançons han estat Eugeni Galperine i Sacha Galperine.

És ubna obra que mostra una dificultat que té la Paula Bélier, i és que la seva família es sordmuda.
Atès que és sordmuda no s'adonen que la seva filla té una veu excel·lent i quan a l'institut li proposen fer un pas endevant en la música, els seus pares, al no entendre-ho, s'enfaden. Però com en tota història ho acaben acceptant.

També hi ha un noi que canta, en Gabriel, i és la raó per la qual la Paula es va inscriure al cor de l'institut, i com a tota història d'amor, comencen amb alguns problemes.

Com a boina comèdia que és, també hi ha la millor amiga de la protagonista, que és una de les persones que més gràcia fa.

La Paula, a més de tenir una família sordmuda, la menstruació li triga a venir, i el dia que li ve, la mare està molt contenta i a partir d'aquí comencen els problemes amb el Gabriel.

És una pel·lícula que, com moltes històries bones, explica alguna cosa. En aquest cas és que mai t'has de rendir, per molts problemes que tinguis tui has de seguir lluitant per acosneguir el que vols tot i que es inevitable caure i segur que no cauràs només un cop.

Aquest és un missatge que m'agrada molt i que crec que tothom hauria de saber i els mestres, pares o entrenadors haurien de transmetre des de ben petits als nois i noies.

És per això que crec que és una gran pel·lícula i que la recomanaria a tothom.

Article d'opinió: Sempre hi ha un motiu per aprimar-se?

Segons la televisió estem sempre grassos. Sempre troben una excusa per voler que ens aprimem.

Per Nadal i cap d'Any ens diuen: Aprima't per poder lluir aquell vestit tan especial que tens a l'armari reservat per a events especials!, però després de festes ens tornen a dir: Deixa enrere tots els quilos que has guanyat amb els torrons, les neules, i els dinars i sopars familiars! Però això no és tot, perquè quan s'apropa la primavera et recorden que és època de felicitat, i segons ells, la felicitat és estar prima per poder portar aquell vestit vermell que quedi bé amb les flors que surten. I per si no fos prou, quan arriba l'estiu ens diuen allò tan típic de "l'operació biquini" per anar a la platja o piscina amb el biquini i que no t'avergonyeixis del teu cos.

És per això que crec que aquests anuncis, o bé s'haurien d'eliminar, o com a mínim reduir-los, ja que n'hi ha massa.

També s'hauria de reorçar la idea de fer esport, com sortir a córrer, beure molta aigua i menjar saludable, ja que és la millor forma d'aprimar-se i més segura i natural que cap pastilla.

En conclusió, ens volen fer creure que com més prims este, més guapos o guapes om. I per aquests pensaments d'haver-nos d'aprimar per ser acceptats en la societat, hi ha gent que mor per anorèxia, o està ingressada a l'hospital per un desordre alimentari.

Carta de comiat

Benvolgudes amigues,

Em dol dir-vos que estic obligada a deixar-vos. Sé que portem gairebé des que vaig fer un any juntes i que pensàvem que mai ens hauríem de separar, però el temps passa, i si no us deixo quedaré estancada en el temps i no podré participar mai més en cap duatló o triatló.

Vull dir-vos que m'heu ajudat molt: gràcies a vosaltres no he caigut gaires cops, amb vosaltres he viscut alguns dels millors moments de la meva vida. També me'n recordo quan m'havia de desenredar el cabell després d'estar amb vosaltres, ja que amb el vent se'm feien rastes.

No ho vull allargar més, però abans d'acomiadar-me definitivament, us vull donar una última bona notícia. El meu cosí petit vol aprendre a anar en bicicleta i he pensat a donar-vos a ell i poder-nos seguir veient.
I encara que en els triatlons no em deixin posar-vos a la meva bicicleta, rodetes, competiré pensant que sense vosaltres no hauria après a anar en bicicleta.

Gràcies per tot,

Petons, gas i veocitat.

Ivet RC

El meu futur d'aqui a deu anys

Ara podria començar com un conte de princeses i dir que m'imagino el meu futur en una casa gegant amb el meu nòvio i tot ple de roses, però no, anem a ser realistes.
Veient com està ara el món i la societat, no crec que tingui un futur de "roses".

M'imagino els carrers grisos, plens de pintades per les parets, la gent robant a gent que roba només per poder sobreviure, la majoria de cases enderrocades, i estarem sense gvern ni gent amb poder, ja que no hi haurà gent amb diners.

Tampoc tindrem presons ja que tota la ciutat hauria d'estar empresonada perquè tots seriem lladres per poder sobreviure.
El nombre d'habitants disminuirà perquè ningú tindrà fills, i la gent s'intentarà treure la vida.

"Què ha passat i perquè ha passat tot tan ràpid?"
Aquesta és la pregunta que es farà tothom però ningú sabrà respondre.

Tot pels encenedors

És dissabte nit, a l'estació del tren, i l'endemà és la vigília de reis. Està nevant i fa vent i fred. Només porto un jersei i una samarreta de tirants a sota. Tampoc porto guants, tinc molt fred i estic sola. Vaig caminant cap a casa i cada passa que faig, noto que és una passa més a prop d'agafar hipotèrmia.
Per fi estic a la porta de davant de casa però no estic segura de voler entrar, no he venut tots els encenedors, penso. Decideixo entrar.

-Hola? Hi ha algú a casa? -dic amb una veu tremolosa.
Sento soroll al fons del llarg passadís i camino cap a l'altre costat, a la meva habitació. Intento amagar ràpidament els encenedors que no he venut, però amb les presses em tremola la mà, i me'n cau un a terra.
Entra el pare amb el seu cigar a la boca, com sempre, a la meva habitació i veu que estic amagant els encenedors.

-Avui tampoc els has venut tots? -em diu amb una veu d'enfadat i greu.

Abaixo el cap per no mirar-lo als ulls, ja que no li puc aguantar la mirada freda i desafiant.

-Fora! Vés-te'n d'aquesta casa! -em crida.

-No és cas teva! Sinó meva! No tens dret a fer-me fora! -responc amb veu plorosa.

-Aquesta casa me la va donar a mi quan la teva mare va morir, tu ja no tens res a veure en aquesta casa, així que fins que no venguis tots els encenedors, no tornis a trepitjar aquesta casa! -i em va fer fora a empentes.
Anava pel carrer major i veia la gent tan feliç... Jo tenia molt fred, tant que no tenia força fins al punt de veure al·lucinacions. Veia la meva mare, com si no estigués morta, tot era molt real. De cop vaig caure a terra, sobre la neu, em vaig fixar que estava estirada en un carreró desconegut. Vaig tancar els ulls, estava estirada al terra, i vaig anar amb la meva mare cap al cel.

Text de presentació

Em dic Ivet i tinc 15 anys. Sóc rossa i amb els cabells arrissats. Tinc els ulls marrons i color mel quan em toca el sol.

Em considero una persona amable però molt competitiva. Tinc un caràcter fort i algun cop emcosta controlar-lo. Per altre banda, em considero molt afortunada de tenir una mare que li encanta viatjar, i això fa que hagi viatjat a molts països amb només 15 anys de vida que tinc.
Això sí, com la majoria d'adolescents m'agradaria viatjar a Amèrica del Nord, ja que encara no hi he estat.
M'encanta la música, crec que és l'art més expressiu que hi ha. M'agrada tot tipus de música però el que escolto amb més freqüència és el rap i reggae, com Bob Marley.

En part, sóc molt activa ja que m'encanta fer esport, però en qüestió de dormir ningú em guanya. Per això el meu dia de la setmana preferit és dissabte,  perquè al matí, o bé tinc triatlons, o bé em quedo tot el matí dormint.

Sóc de les persones que saben jugar, mínimament bé, tots els esports però tot i així sóc molt negada pel ballet i coses que comportin tenir un mínim de flexibilitat.

M'agraden molt les pel·lícules de comèdia perquè em fan passar una bona estona.
Mirant una pel·lícula o no, la major part del meu temps estic rient i això em fa ser (o semblar) una persona feliç i positiva.
Tot i això, com tothom, tinc dies que mataria a tots els que em passessin per davant.

Al revés d'això, sóc bastant rancorosa depenent de la persona i la mala jugada que m'hagi fet passar.
I quan algú m'ha fet quelcom que no m'ha agradat, sóc venjativa però si algú intenta fer alguna cosa a algun amic o amiga meu no ho permeto mai i faig el que calgui perquè tots els meus amics estiguin bé.

No em considero una persona gelosa, ja que si ho fos, ja no estaria viva, ja que porto uns 9 mesos en una relació amb una persona que té "moltes amigues". Tot i així, si que m'he enfadat algun cop per gelosia.

Per tant, la meva frase crec que és No pain no gain.